Primera qüestió: la vida és un guió, potser una obra de teatre? Segona: la vida (en parella o en solitud, perquè de vegades és aproximadament el mateix) pot resultar la més avorrida de les ficcions? Cesc Gay ha anat responent adequadament aquestes preguntes mitjançant pel·lícules com A la ciutat (2003) i Ficció (2006). Ara ens presenta una versió original, que el mateix espectador haurà de subtitular, sobre personatges que intenten retrobar-se a si mateixos. No és nou que aquest cineasta s’inspiri en un text teatral per filmar el món que li és propi. Ja ho va fer a Krámpack, (2000) el seu debut en solitari. Aquí adapta la peculiar peça que Carol López va concebre en col·laboració amb els seus quatre intèrprets, però que aquesta jove autora va modificar radicalment dies abans de la seva estrena al Lliure el 2005.
Els actors que van estrenar V.O.S. són els mateixos que ara aporten una convicció gens teatral a la seva versió cinematogràfica. Àgata Roca (parella del director en la vida real) és una ingènua temible i bastant pija. No té parella estable, però decideix quedar-se embarassada. Vicenta Ndongo interpreta una dona sense fissures aparents enamorada d’un guionista de cinema i professor (Andrés Herrera). El millor amic d’aquest (Pau Berrondo) ha deixat Sant Sebastià com va fer aquell per instal·lar-se també a Barcelona. L’habilitat de Cesc Gay consisteix a continuar utilitzant la ciutat com a gran escenari, però saltant de manera constant en altres escenaris interiors, pertanyents a l’àmbit íntim dels protagonistes.
Cinema dins del cinema
La gosadia del cineasta va encara més lluny: els personatges també apareixen en platós on són filmats pel mateix equip de la pel·lícula. Sembla inevitable la referència a Dogville (2003), aquella provocadora obra mestra de Lars von Trier, al voltant del bé i el mal, en què transitava Nicole Kidman. Però Cesc Gay encerta a plasmar la seva fascinació pel cinema dins del cinema, utilitzant un to de comèdia, irònica i desenfadada, que li permet endinsar-se en terrenys considerats més rellevants. Per exemple: l’absència del compromís en la nostra societat, les traïcions comeses per assolir objectius personals o la impossibilitat de voler la persona presumptament estimada. Contra qualsevol pronòstic, l’audàcia estilística utilitzada per Cesc Gay no distancia l’espectador, sinó que aconsegueix submergir-lo en la mentida de la pròpia realitat, perquè la nostra vida quotidiana té molt d’actuació. Com diu un dels personatges: “La realitat hi és per ser traïda”. –Lluís Bonet Mojica
jueves, 9 de julio de 2009
TIMEOUT*** CRITICA. Lluís Bonet Mojica
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario